Rumania, Buzau city o Sarata Monteroru… o Cuenca???

Continuem el viatge.

 Jo volia quedar-me a Barcelona, de veritat que sí, però els de la OTG i el SOC, la Generalitat en pleno em mareja de la ventanilla 3 a la ventanilla 14 i d’aquesta a la 18 tots els matins de totes les setmanes… i es que estar sense feina dona molta feina! I ara aquest paper i ara l’altre i fer la llista de tots els recursos per trobar feina i cursets i cartes de recomanació i currículums inflats per acabar caient sobre una oferta de Barcelona voluntària per marxar una setmana i mitja a Rumania a fer un intercanvi sobre educació no formal amb 24 nois i noies més en un poble perdut: Sarata Monteroru, prop d’una ciutat que es diu Buzau. I total que como yo no necesito sardinas pa beber agua i d’aquí una setmana Barcelona seguirà on és… me piro a Rumaniiiiiiiiiiiiiiiiiiiaaaaaaaaaaaaaaa!!!

I tot això per dilluns al matíiiiiiii, que el vol sur a les 10 del Prat i jo estic en pijama aquí… fent llista per la recopilació urgent de jerseis i mitjons, i mitges per sota els pantalons i bufandes i xiruques!!! I guants i chubasquero!!!!

L’unic que sé dir en Rumano és: yo sui una pubre refugiata di la Rumania, nu tengo dineru… i crec que això de rumano té poc i de racista molt així que millor ho deixem estar. Però és una mica veritat. Rumania em sona a fred que te cagues, gitanes amb faldilles de flors horroroses i amb nens amb mocs pidolant pel metro, a pelis de Kosturica amb violins, alcohol de mil graus i alguna cabra, ah i al Conde Dracula… que per lo que diu la Wiki, Transilvania és una regió de Rumania, rollo Lleida de Catalunya per entendre’ns…i el castell que els turistes visiten com el del Conde Dracula és en realitat el castell en el que s’inspira Bram Stoker per escriure el llibre de Dracula, però en realitat és propietat d’un monarca forrat Rumano que viu a Nova York per què suposo que viure en un castell a Rumania et costa tota l’herència de nen monarca en calefacció i treure la pols… així que no l’aniré a veure, perquè total és tot mentida!!! Vaia timo! Pero os pongo la foto… que es bonito…

Així que ara per ara Rumania em sona a:  gipsi people + fred que t’hi cagues + poblet de cabres perdut només amb un bar+  llengua rumana (suposo que a Bucarest algú parla anglès, però ves a Cuenca a veure qui el parla…)+ 24 joves europeus sense ofici ni benefici tancats en una casa rural rollo Gran Hermano per parlar de la diversitat i patejar-nos part dels vostres impostos en “Intercanvis Europeus per a Diversitat”, poooooooooca feinaaaa????+ recopilació d’objectes i demés per la representació del meu país (CD de Serrat, video de ball de bastons i Castellers al youtube i algú em deixa una barretina per dilluns, plis??? o una peineta… es que el Quijote no me lo he leido…)+ Conde Dracula= algo mu raro pero mu divertido i muy gratis!!! Yupi!!!

Diuen que a la casa rural de Sarata Monteoru tenim wi-fi… així queeee…. seguimos conectados…

No guardeu la maleta al fons de l’armari que mira que passa…

Barcelona blé, blé!

Després d’una setmaneta d’aterrissatge comprovo amb satisfacció que l’estiu encara no ha marxat de Barcelona, que la meva habitació continua tenint hores de sol i al balcó l’heura ja s’ha fet gran i que la planta enfiladissa (si nois ho he buscat en un glossari de botànica en català) que va portar el vent abans que jo marxés a Bouaké,  ja s’enfila una bona estona pel costat dret del meu balcó.

Barcelona està tan bonica com la recordava. La casa tant plena d’amics com sempre. Les parets una mica menys blanques i el cor una mica més vermell…

S’ha acabat el viatge a la panxeta d’Àfrica. Però tot just en començo une de nou, o molts de nous. L’aventura de veritat no ha fet més que començar i és tan cert que em sento de nou fent i desfent maletes. Fent rentadores i repensant la distribució dels mobles i de les prioritats. Ordenant els calaixos. Desfent-me del que ja no faig servir o ja no m’interessa, reciclant allò que encara té molta guerra per donar, i recuperant entre teranyines algunes coses que havia entaforat i tenia oblidades. M’arremango i trec la pols.

A Bouaké tothom està de vacances. Me les prenc jo també. Un meset per lligar caps i tancar històries. Un meset per mirar amb perspectiva, per deixar que certes coses prenguin foma i s’assentin, per allunyanr-me del text (argot traductor) i veure-hi clar. Ara intento posar en pràctica l’espera africana. Sec, prenc el sol i passejo. Em prenc el temps de fer un cafè o dos, de cuidar els detalls i els camins. De retrobar-me amb les portes que estàn obertes a veure que hi ha. Espero i camino ble, ble (poc a poc en baulé) i em sorprenc de cada pedra i de cada flor.

Dic fins aviat com ho vaig dir als meus companys de l’escola: gràcies per totes les flors, les estones de sol i de cançons, gràcies per cada minut jugant al pati i fent les vocals una i altra vegada, gràcies per cada nena i cada nen que em van recordar mil cops els seus noms fins que me’ls vaig saber tots, gràcies per la festa sorpresa del l’últim dia, gràcies pels milions de gràcies que m’heu donat, i gràcies també als pals a les rodes, a les pedres i pedrotes que se’m han colat a la sabata i les que em van caure al cap i al cor, però que m’han fet lluitar encara amb més ganes, gràcies als que han fet difícil el camí, perquè he hagut d’inventar-ne un de nou i quan vaig decidir recollir totes les pedres i pedrotes en vaig fer una caseta, (i els que tiraven pedres es varen quedar amb un pam de nas), una caseta sòlida i bonica, amb grans finestres. Hi he deixat la porta oberta pels que hi volen venir a sopar i pels de les pedres també a veure si un dia es cansen…

Ara Bouaké és una mica casa meva, ara conec el camí per tornar-hi sempre. Hi he deixat fanalets i un jardí de guineus. Tot el que vindrá, llençols, flors i pedres, m’ ho vull mirar amb el sentit de l’humor i la tranquilitat que dona la veterania, i és que la veterania és un grau!!!

Aprendre a riure de tot, fins hi tot del que fa por o és molt trist, i adonar-nos que tenim el que ens mereixem: tot el que tenim de bo i de dolent ens ho hem currat i ningú més n’és responsable, només nosaltres mateixos. Res cau del cel, res se’t pot pendre de les mans i res se’t dóna per gràcia divina.

Fem la maleta i ens busquem en ruta. Ja sabeu on trobar-me, he deixat fanalets per tot arreu.

Fins ara!

Cèlia

Marxar o quedar-se.

Ja m’hi hagués quedat jo a Burkina, però calia començar la feina altre cop dilluns. Els nens ens esperen. En Saliou ens veu marxar. De Burkina en queden moltes altres coses que no cal desvetllar ara: el misteri de Dafra i els peixos màgics, el fetiller, un sacrifici, un desig i un pollastre. La cascada, les roques inmenses, la plana, la vegetació, el mercat de la fusta i els nous projectes… nous amics. Moltes ganes de fer moltes coses.

Però després d’una setmana cal tornar i és la darrera d’activitats a Bouaké, i per mi de molta feina. Em cal preparar la vinguda de la Delegació de Barcelona, tancar les meves activitats i despedir al Mateo. Sembla que és una setmana d’inpàs que s’ha fet curta. Això ja va molt ràpid i sento que els dies fan clic-clic i em toca dir adèu. Fer la llista de les coses que faré si torno a venir, perquè ja no em queda gaire temps i menys per fer-ho tot. Cal despedir-se.

He vist marxar la Cris i l’Itzi. Ara en Mateo que recull les fotos. Deixa aquí un sac de medicaments, pasta de dents, respalls i guants de làtex. I el cor trencat de totes les noies de l’escola, l’auxiliar d’infermeria, la de la farmàcia i fins i tot de les profes!!!  I tots els nois que volen ser com ell. A qui no li encanta??? Doctor Mateo… com mola!

Veient els nens dir-li adéu a mi se’m fa un nus a la panxa. La Nadége, l’Awa, la Mélanie, l’Oumar em pregunten: tu no marxaràs oi??? TU NO MARXARÀS, OI???

Si. Els hi dic que si, que jo també marxaré, que tinc una casa que m’espera i potser una feina. Em semblen excuses dolentes, molt dolentes. Em queden només 15 dies. Una setmana d’activitats amb la Delegació que vé de Barcelona, i una setmana per despedir-me de Bouaké. I després jo també marxaré, oi?

Potser no del tot. Hi ha moltes maneres de quedar-se. Quan acostumes a viatjar d’un lloc a l’altre desenvolupes estratègies diferents per fer-te present. Pots estar molt aprop d’algú a mil kilòmetres i pots trobar molt a faltar una persona que està asseguda just al teu costat. Extrany però cert.

No vull marxar del tot. Som responsables del que domestiquem. I ara em miro el meu jardí de guineus particular, mentre sona múscia reggae a l’aula de costura. Avui no hi ha classe però s’hi están cosint somnis. Literalment, s’hi està cosint un somni: N’KLÔWÔ i sento els nens cantar a plè pulmó… i us deixò per anar a cantar amb ells!!! Fa sol!!!

Moyé tropical!!

Poupourri de Déguélé

Aigua amb lo peu!

Déguélé en motocicleta.

Cuándo ya creía que Àfrica era un montón de Bouakés, llegó Saliou para montarnos en una moto y llevarnos a Déguélé, un pueblecito a una hora y pico de Bobó.

Ruta en moto con: baobabs, plantaciones de algodón, furgonetas cargadas hasta el techo, cabras, vacas, bicicletas, comerciantes, peatones, mariposas, verde y más verde hasta donde alcanza la vista y una carretera en línea recta hasta que se convirtió en camino de cabras, charcos, barro y arenilla peligrosa y malaaaa!!!

Un par de veces con la gamba en el barro: chooooooofff… ecs!!! Filarias del mundo uniros!!! Que si no estoy llena de gusanos y parásitos no sea porque no lo he intentado!

Déguélé es el pueblo natal de Nadier. Un chico genial. Director de la escuela de Déguélé, padre de una niña preciosa y casado con la comadrona de Déguélé, una mujer que de tanto que curra no le vimos el pelo. Viven pegados al centro de sanidad ”por si a cualquier hora pasa algo” y cómo aquí salen niños de debajo las piedras pues la pobre mujer no para de currar… increíble lo de esta gente!  Otra vez binomio: sanidad-educación!

En Déguélé durmimos en las casitas que Arquitectos sin Fronteras construyó al lado de la escuelita para que vivan los profesores durante el curso. Así los profes se animan a ir a dar clase a una zona rural. No hay luz. No hay agua. Pero tienen una escalera de madera para subir al tejado y de noche HAY UN MONTÓN DE ESTRELLAS!!!!!

También había una serpiente que se cargó el profe que nos vino a buscar por la mañana… bueno supongo que habría más de una serpiente y solo vió y mató a una…pfffffff! A mi me tocó “dormir”, esas comillas deberian ser más gordas, porqué de pegar ojo nada de nada. “Dormi” muy bien acompañada en un colchón con: una rave de ácaros con una marcha que cualquiera diria que iban de trampas, un par de familias de chinches, un equipo de pulgas excursionistas y el ejercito del aire compuesto por un batallón de mosquitos con la mala leche más gorda que he visto en el mundo mundial.  Y varios amigos, primos y familiares bichos no identificados! Tengo heridas!! Un puteoooooooooo!!!

Un puteo que tardó en desaparecer lo que se tarda en decir UALAAAAAAAA! Al ver lo que me rodeaba…

Sankara i l’Ajuda Humanitària en Coca-Coles

Dimarts i dimecres dies de vacances… panxing, dormir, xerrar, el museu de la música, i a la nit devant la tele amb el documental de la vida de Sankara, hores de xarrera i discussió política amb en Saliou. És molt fort que per un president africà que planta cara a François Mitterrand va el cabrón del seu millor amic, (que per a què vols enemics si ja tens un millor amic així de simpàtic) i juntament amb els francesos, agafen i el maten (si és molt resumit i molt reduccionista el que acabo de dir pero no tinc blog suficient per explicar tot el que Sankara era). Per la posteritat quedarà una frase amb la que em vull fer una samarreta: “On veut de l’aide qui nous aide a se passer de l’aide”, o lo que es lo mismo, el que hauria de ser el lema de tota cooperació ben feta: “Volem ajuda que ens ajudi a no necessitar ajuda”, i és que molta de “l’ajuda” a la cooperació al desenvolupament en realitat crea dependències, pitjors remeis que la malaltia i “ajuden a caure”.

Hem parlat molt amb en Saliou, te la meva edat. Gairebé podria ser un dels meus amics a Barcelona, no som gens diferents. Ell és negre i està acostumat a fer caca en un forat i jo encara no m’he acostumat a tenir tot el dia els peus pixats. Per la resta, tenim molt en comú. Parlar amb ell era com estar fent una birra amb un colega i poder discutir amb ell de la situació política del seu país i per extensió de la resta de països africans, tot un luxe. A més ens va caure “a huevo” tot el tema les inundacións que han caigut la setmana passada a Ouagadougou i han fet desapareixer un parell de barris de la ciutat. No sé si  aquestes notícies han arribat a Europa o després de la mort de Michael Jackson ara només es parla de la mort de Patrick Swayze. Aquí a les notícies de la tele de Burkina els damnificats hi surten només 1min i mig per explicar que no tenen casa, en canvi durant tot el matí del dimecres a la televisió a Burkina es passava en directe la cerimònia de “Solidaritat”, que es tractava ni més ni menys que tota una corrua de gent-forrada-de-pasta que feien la seva “donació” totalment enverinada a les pobres víctimes del desastre. A saber: Coca-Cola ha donat 4pesetilles en ajuda i (en serio que sembla broma però és veritat) un porrón no sé quants mils de kilos no m’ho puc inventar pero un huevo d’ampolles de Coca-Cola!!! GENIAL: NO TINC CASA PERO TINC COCA-COLA!!! Nestlé ha fet el mateix: ajuda en espècies, és a dir tota la llet en pols que no podia vendre i s’anava a podrir, stocks que no pot col.locar els deriva com Ajuda Humanitaria amb un parell de collons i a sobre tots aquests “favors” en realitat ENVERINATS, s’hauràn de tornar si no directament amb sang amb molta suor segur i no per part dels que anaven vestits de corbata a la cerimònia, sino evidentment pels pobres desgraciats que no tenen aigua potable però que poden veure Coca-Cola!

Tot el matí a la tele de la “Solidarité” era aixó: un munt de senyors vestits de corbata explicant quanta pasta donaven i què bona gent que eren. És en el fons per riure perquè no et pots posar a plorar. De fet ho fan tan obertament que fa por. Almenys aquí ens amaguem una mica més per ser tan hipòcrites. A Àfrica no, pim-pam aquí tothom pilla cacho i l’ultim marica, ets puta i et toca posar el llit i somriure i veure Coca-Cola!

En Saliou, jo i Sankara allà on sigui ens ho mirem amb la perplexitat que ens queda, amb la mateixa sorpresa que m’atrapa desprevinguda en alguns moments i em fa adonar que encara no accepto “tot el que passa al mon” amb tranquilitat. A vegades penso que un dia ens inmunitzarem i ens semblarà genial, acceptarem les coses “tal com son” i prou. De moment encara tinc moments on em tiro les mans al cap i em pregunto en quin mon de mones estem vivint i com és possible. Espero trigar encara una mica en conformar-me amb una Ajuda Humanitària en Coca-Coles.

Tantes coses en comú!!

Dilluns dia guiri a Bobo-Dioulasso: els highlights de la city, el casc antic o centre històric que és on es concentren totes les casetes fetes de fang i fusta, on hi havia el “Palau de Justicia” una caseta de fang on encara s’hi reuneixen els savis del barri per resoldre els problemes comunals i on hi trobem el “forat de la veritat”, una mica com la boca aquella tan xunga que hi ha a Roma que si hi fiques la mà i dius una mentida no te la deixa treure, doncs aquí igual, un forat en una cantonada de la caseta, just a sota del gerro on hi fan els sacrificis dels pollastres, entre la sang i les plomes et cal posar la mà per saber si ets culpable o no… ves a saber si no s’hi queda enganxada amb tot el que hi cau allà dintre! Eeeecs!Jo ni m’ho crec ni m’ho deixo de creure, però no hi fico la mà ni borratxa!

Després cap a la mesquita més antiga del país que té uns 200 anys d’història i també està feta de terra i fusta pintada de blanc, és un lloc fantàstic on s’hi està fresquet i tranquil, i on un guia ens explicava els misteris de les voltes del sostre i els forats de ventilació i la capacitat de l’edifici. Una meravella: inshal.la! També hi trobem els primers guiris blancs que no he vist en 5 mesos a Bouaké que està inmersa en la post-guerra i ningú hi vol venir a fer fotos. Aquests guiris son italians, i per cert horteres com gairebé tots els italians. El Mateo té verguenza ajena i em diu que de cara la galeria ell prefereix fer-se passar per espanyol…

Donem una volta per les botigues dels artesans i passem a la Poste per exigències del guió. Al acabar ja tenim gana i en Saliou ens porta en una taberneta on tothom hi menja el migdia. Dic tothom perquè a les 12 en punt sona una alarma que se sent per tota la ciutat que anuncia la pausa per dinar i que torna a sonar histèrica a les 14:30 per avisar a tothom que torni al tajo. Molt fort! Com si tota la ciutat sencera fos una sola fàbrica, com si als bombers els hi toqués fer el mateix horari que als metges o als professors o els venedors de cigarrets!

I a la taberneta, el gran descobriment: orxata!!!! En serio??? Siiiiiiii!!! I jo que pensava que aquest estiu em quedava sense!!! A gairebé el cul de món hi fan orxata!!! Però si no la fan ni a Madrid! Com pot ser que la facin a Burkina Faso??? Ole, ole i ole! Que em perdonin els valencians per sentir-la tant nostra… però és una baralla entre cosins, la de l’orxata i la llengua i tal…i que me voy por los cerros de Úbeda…

Orxata a Burkina Faso! Una disfrutada!

El tren que va endarrere

L’única manera per recórrer 400km en 22hores és anar marxa enrere. I és el que fa el tren que uneix Abidjan amb Ouagadougou.

Per cert , Ouagadougou és una paraula que et fa semblar una mica tonto quan la dius i recordo com si fos ahir la gràcia que ens feia al cole repetir Ouagadougou, com si no pogués ser veritat que al món una ciutat tingués un nom així, i repetiem: “la capital de Burkina Faso, Ouagadougou” i deies Ouagadougou vint vegades més partin-te de riure. Ves per on hi he estat ben aprop.

 

Si enmig de la classe de socials m’haguessin dit que un dia hi seria a tocar d’aquesta Ouagadougou no m’ho hagués cregut mai, i mira… el dia 5 de setembre del 2009 agafava un tren a destinació d’Ouagadougou!

Cada cop que passava per davant de l’estació de tren de Bouaké deia: algun dia jo agafaré aquest tren! (L’Itzi i la Cris en son testimoni). I el dissabte passat al vespre, en Mateo i jo, esperàvem el tren a l’estació de Bouaké en direcció a Bobo-Dioulasso, la segona ciutat més gran de Burkina Faso.

El tren va venir amb el ritme africà: previst per les 22:00h a Bouaké city, va arribar a les 3:00h de la matinada, quan ja començàvem a enfilar-nos per les parets i desitjàvem poder dormir una mica en la nostra butaca pagada i numerada de 2ª classe (si cal veure món que sigui sempre en 2ª classe, totes les 1ª classe del mon mundial son iguals, cares, espaioses i avorrides), ingenus de nosaltres, aix, pobrets blanquets desgraciats que pensàvem seure, ON? Hi havia com a mínim dues persones i mitja per cada dos seients. És a dir: sobrava mig cul de tothom en aquell tren. Si hagués estat la cafetera que puja a Puigcerdà ens haguéssim assegut al passadís o entre vagons com hem fet mil vegades quan el xuxutren del Pirineu baixava ple d’esquiadors i esplais els diumenges d’hivern. Però no va poder ser perquè enlloc d’esplaieros cumbayàs els passadissos eren plens de sacs d’arròs (per cert l’altre dia em varen dir que jo peso una mica més que un sac d’arròs, m’havien dit sac de patates però sac d’arròs no, i per aclarir-ho diré que cada sac d’arròs pesa 50kg). I no només sacs d’arròs, també sacs de taronges, de mandioca, piles i piles de bananes, papaies gegants, cubells de plàstic, matalassos, cistells, maletes i sobretot bosses enormes d’atieké que és el couscous de mandioca típic de la Costa d’Ivori i que per tant no existeix a Burkina i tothom en porta de souvenir per la tieta,la cosina, la veïna… per tothom perquè si us dic que varem viatjar asseguts sobre les bosses d’atieké és que n’hi havia per tot el puto poble! De tant en tant feia fora a algun nen del seu seient i me’l posava a la falda per poder variar de postura i robar-li una mica la butaca. Impossible dormir, impossible seure, però també impossible respirar entre tanto calor humano, i impossible pixar. Vint-i-dues hores de tren!!!!

Com ho feia el tren per anar tan poc a poc??? Anava enrere??? En realitat no. Cada cop que s’aturava en una estació hi passava entre 4 i 5 hores. El tema és que només hi ha una via de tren, i l’únic punt en que la via es bifurca és a les estacions de tren. Per tant si hi ha un tren que vé en sentit contrari cal esperar-lo 4 o 5 hores o les que calgui per no trobar-se enmig de la via… i és una agonia i no s’acaba mai… sort que hi ha gent que cada cop que pares et ven des d’alfombres, ous o mel, passant per raspalls de dents, medicaments xinesos o targetes de telèfon: ole el consumisme, i qui no es consola és perquè no vol!

Varem arribar a Bobo-Dioulasso a la 1:00h de la matinada del dilluns i en Saliou estava a l’estació esperant-nos amb el seu veí en Francis, amb dues motocicletes fantàstiques que feien pef-pef. Així pujàvem a les motos tota la son i el mal d’esquena i la mala llet, el cansament, la motxilla i la guitarra i ens endinsàvem en una ciutat burkinabé en el cor de la nit, just per comprovar que tot i adormida la ciutat era un mon fantàstic i nou per descobrir.

Burkina Faso mon amour!

Me voy. Nos vamos. A la aventura, a despejar incògnitas… a recoger muchas más preguntas!!! Fijo que hay mil cosas en las que aun no hemos pensado… a ver, a veeeeeeeeer.

Pillamos el tren a las 22:00h si no llega antes o después… aquí el tiempo esta en otra dimensión.

A la vuelta os cuento!